Vitlles!

Com l'anterior dia em va dir que mai havia jugat una partida de vitlles, vaig decidir portarla a la la sala de jocs de Girona.

Ens vam demanar dues CocaColes per agafar forçes ja que, teniem per davant tota una tarde d'esports i de jocs! 

Sí xef!

Hola rossinyols!

29 de Novembre, a diferència de l'altre cap de setmana,plovia a bots i barrals. Tenia pensat d'anar a fer un tom per Girona però amb aquell temps era impossible, i doncs vaig decidir que ens quedariem tota la tarde a casa.
Vam fer una coca casolana de yogur ,ja que la Hajar mai n'havia fet una, i petites napolitanes de xocolata. Totes dues coses ens van quedar boníssimes, fem un gran equip! 

Mentres feiem la coca, la Hajar em va ensenyar i explicar els menjars típics del Marroc. També em va explicar, que ella a casa seva acostuma a preparar el te però que a diferència d'aqui, que agafem una bosseta de te i la possem a l'aigua bollint, ella prepara personalment les fulles i els brots del te.

Un cop va estar tot el brenar a punt, ens el vam emportar a l'habitació i vam jugar a videojocs. Un d'ells tractava de jugar a vitlles virtualment,  la Hajar em va explicar que en el Marroc a vegades  veia per la televisió com la gent hi jugava, però que ella mai hi havia jugat. Però això aviat canviaría.      

Explorem Sta. Coloma

Ens vam aixecar d'hora,  feia un dia primaveral, tot i estar a finals de novembre. 
  
Ens vam  trobar a la terraseta del restaurant vent d'Aram. L'escalfor dels tímits rajos del sol, l'olor càlida d'una xocolata d'esfeta i l'intimitat exculsiva que teniem era inigualable. Van passar els minuts, fins i tot les hores, fins que vam  decidir  que era hora explorar una mica el nostre poble. Sta Coloma de Farners una petita ciutat, envoltada de verds paisatges, pel qual travessa un riu, i alguns que altres atrotinats edificis, però plens de colorits, amb testos i roba estesa als balcons.
Vam pendre el vol, vam baixar per l'activa rambla, fins arriba a l'estimada pastisseria Trias, una giravolta i cap a la dreta. La biblioteca a la nostre esquerra, li vam dedicar una mirada acompanyada d'un suspir, totes dues la coneixeim prou bé. Seguim tot recte, ens trobem a dos grans emblemàtics edificis, l'ajuntament i l'escola de sant Salvador. Aquest últim, es mereixia una parada, li vaig explicar algunes anèdoctes de quan estudiava en ell, quins records!
Ens tornem a enlairar, aquest cop pel mig del passeig envoltades per fulles pansides que queien dels arbres en forma de ball. S'acaben els arbres, davant nostre un pont, descolorit i vell pel pas del temps. Havíem arribat al nostre destí.

Capvespre perfecte.

14 de Novembre de 2014, 18:00. Nervis a flor de pell. Trontollava com un flan. Suor freda.  Milers i milers preguntes venien i marxaven. Però tot això no era res amb el que vindria després. 

Va passar tot molt ràpid, música, presentacions, rialles, jocs, una mirada, un somriure. El temps es va parar. Ja esta, tenia el meu rossinyol davant meu, es va apropar a poc a poc, un suau hola amagat darrere d'un somriure càlit. Ens vam agafar les mans, no necessitavem res més, estavem ella i jo.  Havia arribat l'hora de començar l'aventura.

Vam marxar, ens voliem coneixer, perquè esperar al cap de setmana vinent? Al principi no va ser fàcil, erem dos desconegudes, d'edats, cultures i de parla diferents, però amb un objectiu en comú,  arribar a ser grans amigues. 

Les paraules i les rialles va començar a sortir soles, unes darreres les altres, sense límits ni mesures, molts cops acompanyades de gestos o fotografies, voliem saber tot l'una de l'altre i ens vam deixar emportar. 

Aquell dia se'm va dibuixar un somriure que avui, un més després, encara perdura.