14 de Novembre de 2014, 18:00. Nervis a flor de pell. Trontollava com un flan. Suor freda. Milers i milers preguntes venien i marxaven. Però tot això no era res amb el que vindria després.
Va passar tot molt ràpid, música, presentacions, rialles, jocs, una mirada, un somriure. El temps es va parar. Ja esta, tenia el meu rossinyol davant meu, es va apropar a poc a poc, un suau hola amagat darrere d'un somriure càlit. Ens vam agafar les mans, no necessitavem res més, estavem ella i jo. Havia arribat l'hora de començar l'aventura.
Vam marxar, ens voliem coneixer, perquè esperar al cap de setmana vinent? Al principi no va ser fàcil, erem dos desconegudes, d'edats, cultures i de parla diferents, però amb un objectiu en comú, arribar a ser grans amigues.
Les paraules i les rialles va començar a sortir soles, unes darreres les altres, sense límits ni mesures, molts cops acompanyades de gestos o fotografies, voliem saber tot l'una de l'altre i ens vam deixar emportar.
Aquell dia se'm va dibuixar un somriure que avui, un més després, encara perdura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario